Neix en l'aire la primera flor

El que estic escrivint és música de l'aire. La formació del món. A poc a poc s'acosta el que serà. El que serà ja és. […] Neix en l'aire la primera flor. Es forma el terra que és terra.

‑ Clarice Lispector, Aigua viva, 1973

Anna Irina Russell modela les seves obres tant com es deixa modelar per elles. Aliena als gestos clàssics de la pràctica escultòrica –extreure, delimitar, contenir–, ella deixa que la matèria vibri i reveli els seus propis contorns a través d'una coreografia curosa i una escolta atenta que sosté, acompanya, dona espai.

Amb un gran respecte per les savieses més que verbals i més que humanes, l'artista es fixa especialment en les capacitats comunicatives dels animals que s'inflen per fer‑se entendre. És així com posa el seu tacte al servei d'allò que no troba lloc en el llenguatge i ni tan sols en la imatge꞉ el desbordament, el contagi, l'asfíxia. Allò que existeix més enllà de la nostra capacitat de fer‑li un niu amb les paraules.

Neix en l'aire la primera flor desplega el cos de treball d'Anna Irina Russell relacionat amb la dimensió expressiva de la respiració. En aquesta exposició, pensada com un pulmó que s'eixampla i viu amb cada entrada d'aire des/conegut, el museu esdevé l'organisme que alhora fa visible la precarietat de la respiració i ens ofereix un espai on oxigenar nos.

Com assajar el somni d'una respiració sincro nitzada? Què pot un pulmó dintre d'un pulmó dintre d'un pulmó . un pulmó de pulmons? Com escriure música de l'aire? Com va néixer la primera flor?

Inspirar

El primer gest és sempre una inspiració, una contracció doble que tant porta el món a l'interior d'una mateixa com apropa les entranyes a l'atmosfera. Havent superat els límits imposats per la pell, aquesta instal·lació ens convida a habitar l'interior d'un cos viu i bategant essent que així ho delaten les seves vísceres toves i vibrants.

Entesa com a gest bàsic per pensar el contacte tant amb l'altra com amb una mateixa, la respiració –com el llenguatge– es fa notar només en la falta. Tan sols quan ens manquen les paraules, quan esdevenim incapaces d'una inspiració, recordem la nostra precarietat constitutiva. Respirem, per tant, existim. Existim, per tant, som vulnerables.

Al bell mig de dos pulmons que s'inflen sense tenir‑nos en compte, l'aire comença a faltar nos. En temps assetjats per l'individualisme i la desafecció, l'asfíxia esdevé norma i l'aire, privilegi. Qui respira quan nosaltres no ho fem? Com modelar una atmosfera on capi guem totes?

Espirar

L'espiració és sovint anomenada la fase passiva de la respiració en tant que el lloc d'enunciació s'ubica sempre del costat de qui respira, no de qui és respirada. Si pensem en allò que la nostra respiració li fa a l'entorn, però, espirar es converteix en un gest profundament actiu que reclama responsabi litat i atenció.

Es produeix en aquesta sala un contagi irreversible꞉ en espirar, el jo entra en l'altra tal com l'altra entra en el jo en inspirar. Així, el contacte i la convivència amb la diferència es revelen com a plenament ontològics, indeslli gables de la pròpia vida. Molts dels orga nismes aquí reunits mostren amb alegria i abundància la marca del frec amb l'estrany. Amb una tendresa orgullosa, les seves pells toves i poroses retenen la trobada amb una altra que no ha aconseguit constrènyer‑les. Al seu torn, dos cossos metàl·lics com l'aigua li fan de mirall al sostre d'aquesta antiga fàbrica de suro, que, com ells, respira al límit del desbordament.

En aquest punt de l'exposició, els teus pulmons estan totalment immersos en aquest joc alquímic on la contaminació es vesteix de possibilitat. La teva respiració ja ha estat recollida per l'arxiu d'alens que són les obres que t'envolten. Ara, tu ets també matèria escultòrica.