Com va néixer la idea de fer El Vermut?

Va ser després de fer un vermut amb els amics. Vaig pensar que era una cosa molt important, com un acte social, de sociabilitzar. I vaig pensar que estaria molt bé que, mentre la gent pogués fer el vermut, tingués entre teniment i un programa de ràdio. Després de la primera temporada vaig decidir que cada dissabte havia de ser en un lloc diferent. Havíem de fer país, anar amunt i avall i conèixer llocs.

 

Quin ha estat el vermut més memorable?

El de Vilanova i la Geltrú. Hi van venir l'Àlex Corretja, la Martina Klein i La Pegatina, i a mig vermut ens va caure un diluvi. La gent es va refugiar en un magatzem i La Pegatina va anar a buscar els instruments. Van acabar tocant i fent ballar a tothom ben moll.

 

Hi ha algun lloc on t'agradaria anar?

Al cementiri de Montjuïc. Me'l van oferir i al final no va sortir. Seria molt xulo fer‑lo allà per treure ferro i trencar tabús. És un que tinc entre cella i cella i algun dia l'acabaré fent.

​

Què no pot faltar mai en un vermut?

Els amics. Si no hi ha amics, no hi ha vermut. El vermut és conversa, riures, sol i olives. Soc molt d'olives, de tot tipus.

 

Si haguessis de convidar tres persones a fer un vermut, qui triaries?

Jordi Pujol, Pasqual Maragall i Pere Aragonès. Seria interessant parlar amb ells del país, de la llengua i del que hi han aportat.

 

Quan vas descobrir que et volies dedicar a la comunicació?

Amb 14 anys, quan vaig posar un peu a Ràdio Manlleu. Vaig entrar en aquell petit estudi i vaig dir꞉ “Uau, a mi m'agrada molt això”. Al cap de quatre dies ja estava fent producció i ràdio els caps de setmana. Ho vaig tenir claríssim.

 

On et sents més còmode?

Sempre a la ràdio. És el meu hàbitat natural. I és cert que la televisió, amb l'Atrapa'm si pots, ha estat com un matrimoni no buscat. És un programa que va molt amb la meva persona litat, me l'he fet molt meu i hi estic molt còmode